Ràdio Andorra: 40 anys en 12 ‘jingles’

Jean-Marc Printz exhuma l’únic enregistrament de la cèlebre sintonia de l’emissora amb la veu de Victoria Zorzano i en recull una dotzena de versions, inclosos els de Carmen del Monte i el de Lydia Merino, que es va convertir en l’oficial fins al tancament, i les variants dels anys finals de l’emissora.

No està tot dit sobre Ràdio Andorra, l’estació que va portar el nom del nostre país fins a l’altra punta del planeta en la campanya de publicitat més eficaç que s’ha parit mai en el nostre racó de món. Ho va fer, recordin, a cavall de la celebèrrima sintonia –“Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra”, així, en castellà, avui seria anatema– que per a les generacions per sobre dels 60 anys té regust de magdalena proustiana. No està tot dit... ni molt menys sentit. Perquè ens hi jugarem un peix –i guanyaríem– que cap dels nostres lectors ha escoltat mai Victoria Zorzano recitant la cantarella. Per la senzilla raó, diu Jean-Marc Printz, l’ànima del portal Aquí Radio Andorra, que els programes i singles de l’emissora no es van enregistrar fins als anys 50: Zorzano s’hi va enrolar el 1940 –per substituir la pionera absoluta de l’emissora, la badalonina Maria Escrihuela– i va plegar el 1946. Així que la seva veu només viu en el record dels que la van escoltar en viu i la van convertir en la llegendària Mademoiselle Aquí.

Per això dèiem que difícilment un lector de menys de 85 anys haurà sentit mai la veu de Zorzano, ni l’“Aquí Radio Andorra” ni res. Fins a la setmana passada, és clar, i per això en parlem avui i aquí, que Printz va penjar al canal YouTube del portal un formidable pòdcast amb la col·lecció de singles de l’estació que ha reunit, una dotzena entre els anys 50 i el tancament, el 1981. Amb un tresor per començar: la versió que la mateixa Zorzano es va avenir a recitar el 1979 als micròfons de Ràdio Andorra, convidada per l’aleshores director de programes, Arty Parera, per commemorar el 40è aniversari de l’emissora. És l’únic enregistrament que es conserva de la veu de Zorzano, que quan es va retirar (per casar-se) el 1946, ja mai més va tornar a la ràdio. Sentir-la declamar “Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra” és un viatge en el temps, perquè amb aquesta veu tant de anys 40 Zorzano va seduir milions d’oients d’un i altre bàndols als anys més negres de la II Guerra Mundial. El seu single és el ganxo d’aquest sensacional pòdcast, però atenció a la resta del menú: no hi podia faltar Carmen del Monte, la veu estrella dels anys 50 –la recordaran tots els que el 2021 assistissin al 80è aniversari de Radio Andorra que Velles Cases va organitzar a Encamp. La seva sintonia es va emetre des del 1953 fins al 1961, quan el nou director de la casa, Gilles Marquet, renova també la cara de l’estació i li encarrega el single a Lýdia Linares, la nova estrella de Radio Andorra. Diu Printz que en diferents versions, amb música i sense, aquesta sintonia va sobreviure fins al 1981: “Marquet no la va voler jubilar mai, tot i que als anys 70 van proliferar altres singles allunyats de l’original”. 

Els de Merino sonaven a l’inici i al final de les emissions, a cada hora i al principi de cada programa. Així que és molt probable que sigui la seva veu i el seu “Aquí Radio Andorra...” el que molts oients tinguin encara gravat al cap. El 1968 s’hi afegeix per primera vegada fons musical, sempre amb la veu de Merino. A l’any següent, una sintonia de tocs psicodèlics i single escurçat: només diu “Aquí Radio Andorra”. El 1970 Marquet té la vaga ocurrència de conservar el fos musical i tornar a provar amb la veu de Carmen del Monte, que feia un decenni llarg que havia deixat l’emissora, perquè es veu que considerava que la versió de Merino sonava massa “metàl·lica”. Se’n va fer una prova, que Printz naturalment ha recuperat, però Marquet no es va atrevir a fer el canvi i va quedar finalment al calaix.

I el 1978, la gran revolució: sense abandonar el jingle corporatiu, que exercia ja, sedimentat pels anys, com a marca de la casa, a instàncies de Parera, cul inquiet, se’n registren tres versions d’un de nou, la primera a cappella i totes en francès, “Radio Andorre, irresistiblement”, amb la veu del cantant David Cristie, que posa també la del penúltim, “Radio Andorre, la radio en or” (1978). L’últim entre els que ha pogut exhumar data del 1980, i s’allunya de tots els precedents “per la simplicitat i la brevetat”: un “Radio Andorre” a pèl, sense lema ni música. Serà el que sonarà fins a la clausura de l’estació, l’abril del 1981 (junt amb el clàssic de Merino, no se n’oblidin).
 

L’última foto al gran estudi
I ja que parlem del final de Radio Andorra, si han arribat fins aquí segur que els interessarà saber que la pròxima entrega de la història de l’emissora que des del juliol emeten Printz i l’enginyer de so Chirtian Milling –un capítol al mes– en reconstruirà els últims i dramàtics dies amb el testimoni d’un grapat de locutors i directius que el van viure des del Roc de les Anelletes: hi desfilaran Christian Guillard, cap d’informatius des del 1977 al 1981, Jean Delvigne, successor de Trémoulet al capdavant de l’estació, i Gilles i Jean-Louis Marquet, que en van ser els últims directors. Printz també emetrà el testimoni de Benoit Bigois, àlies Benoit Laurent, joveníssim locutor que va ingressar a Radio Andorra el 1980 i que el 19 de març de l’any següent va tenir esma de fer-se la selfie d’aquí al costat, l’última que es tingui constància que es va disparar a l’estudi principal del Roc de les Anelletes: “Faltaven uns pocs dies per la clausura, però Laurent encara tenia prou esperances com per fer el signe de la Victòria...”