Quan posàvem bombes als periodistes

L’episodi va tenir lloc el 1972, tampoc no fa tant, i ja poden anar preguntant, que avui sembla que ningú se’n recordi. Tan sols en trobaran referència tangencial a Andorra, entre l’anacronisme i la modernitat, aquell lluminós opuscle d’Àlvar Valls, i a la Brevíssima història de la premsa andorrana, aportació de la nostra Alba Doral al Relat històric. Es deia Maurice Vincent, exercia com a cap d’informatius a Sud Ràdio i escrivia ocasionalment combatius articles a Midi-Libre. En un d’ells va cometre la temeritat de dir que l’Andorra del moment no era una nació “en el sentit jurídic internacional”. Recordin que som al 1972, i que faltaven per tant dos decennis llargs per a la promulgació de la Constitució que ens havia de consagrar, ara sí, com a Estat democràtic i de dret.

Aquella afirmació, més aviat ofensa, per no dir-ne pecat nefand, va caure com un gerro d’aigua gelada en algunes de les ments més esvalotades de la vall dels andosins, com en diria Alan Ward. I el bon Vincent es va trobar certa nit un recadet a la porta del pis on vivia amb la seva dona, María Dolores Pérez, i el seu fill, Bruno, que aleshores tenia un any. Un recadet en forma de bomba. Una bomba contra la llibertat d’expressió. Els Vincent se’n van sortir, d’acord, però així, a cop de bomba, és com alguns entenien el 1972 la llibertat d’expressió.

Si en parlem aquí i avui és perquè Vincent i la seva esposa –alturgellenca de la Seu, per cert– són dos dels protagonistes d’Histoire recontéé de Radio Andorre, sensacional pòdcast que l’ànima del portal Aquí Radio Andorra i la seva mà dreta, l’enginyer de so Christian Milling, van engegar al juny i que diumenge passat va emetre el tercer capítol. Abans de recalar a Sud Ràdio, Vincent s’havia enrolat el 1949 a Ràdio Andorra, on d’altra banda va conèixer qui seria la seva esposa, i d’aquí que Printz li presti atenció especial.

Però Vincent és tan sols un entre les desenes de personatges que han desfilat de moment per les tres entregues del pòdcast, que poden recuperar al canal de YouTube del portal. Printz i Milling hi repassen de forma cronològica la història de l’estació des dels inicis. Així que no hi falten els dos pioners absoluts de l’emissora, la catalana Maria Escrihuela i el francès Edmond Abouly, que van ser els primers a parlar pels micròfons de Ràdio Andorra: va ser, recordin, el 7 d’agost del 1939. Printz n’ha reconstruït la peripècia, però no n’ha pogut recuperar cap arxiu sonor, perquè les emissions no es van enregistrar fins més endavant. Això que la glòria mediàtica se la van endur els speakers i speakerines que els van succeir, amb lloc destacadíssim per a Victoria Zorzano, Carmen del Monte i Lydia Merino. 

Però Printz aprofita els seus coneixements enciclopèdics –sap tot el que es pot saber sobre Ràdio Andorra– per parar atenció en els secundaris d’aquesta història. Els tècnics que van fer possible les emissions, per exemple: Lucien Killmayer, que hi va exercir des del primer moment i fins als anys 60; Paul Cousse, que hi va ingressar el 1945 i que s’hi va enrolar fins al final (1981), i Firmy Malleu (1944-1973). També té un record per a les secretàries (Anna Doladé, Maria Rossell) i els operadors de so (André Coll, Victorià Segalàs, Daniel Martinet, Josep Mas, Agustí Pifarré, entre els que hi van deixar més petja), i confessa una especial devoció per Montserrat Rodríguez, que va començar el 1947 –tenia 17 anys– com a locutora i que el 1962 es va convertir en responsable de la publicitat fins al final. Una vida consagrada a l’estació que explica la conclusió de Printz: “Si hi ha una figura històrica indisctuible a Ràdio Andorra, és la de madame Montserrat, o simplement Montserrat, com la van conèixer les generacions de locutors que s’hi van succeir fins al 1981”.

De moment anem per la tercera emissió, que va acabar el 1959. La quarta està programada per a l’1 d’octubre, i si s’han demanat què va passar amb el pobre Vincent després de rebre l’avís, sàpiguen que  va mudar-se prudentment a Tolosa, on va continuar treballant per a Sud Ràdio, i que amb la jubilació es va instal·lar a la Seu.