Maria Lozano Gómez Periodista
D’ençà que era petita la meva mare, preocupada per mi, em va començar a portar a diferents psicòlegs. El resultat que em passava, tot i que no ve al cas, l’he rebut 20 anys més tard. Així, des de ben petita he anat passant de persona en persona que em preguntava quina relació tenia amb els meus pares i si tenia amics. Ah, també em feien dibuixar cosetes! (Cal dir que sempre he odiat l’assignatura de plàstica i poques coses m’estressen tant com fer un dibuix, possiblement perquè amb 26 anys encara dibuixo una persona amb cercles i palets).
Tot i que la meva mare es gastés els diners amb mi (i sempre li estaré agraïda), jo no em sentia a gust parlant de mi i dels meus problemes amb aquestes persones que en realitat no em coneixien. No tenien res en comú amb mi, ni òbviament d’edat, ni els mateixos gustos, ni tampoc l’humor. No m’entenien i crec que mai van poder aprofundir amb qui era jo i quines eren les meves actituds.
Quan ja vaig ser més gran i els meus estudis van ser la meva prioritat, vaig tenir diverses èpoques molt dolentes, així que del metge de capçalera em van derivar al psicòleg de la seguretat de la Seu. Encara vaig sentir més aquella desconnexió, fins i tot sentia que ella no era conscient del tot de tan malament que vaig arribar a sentir-me durant aquella temporada.
Ja tornant a l’actualitat, abans-d’ahir una amiga meva em preguntava si sabia d’una psicòloga o psicòleg de confiança, i jo li vaig dir que la meva, en ser totalment especialitzada, no la podia recomanar. Però, tot i això, ho preguntaria. I a la nit, fent videotrucada amb un amic li vaig preguntar: «Tu et sents a gust amb el psicòleg que vas ara?», i em va respondre amb contundència un simple «no». Tot i que la resposta fos curta, en realitat podia amagar altres coses: «I si no soc capaç de relativitzar aquest problema?» «Tinc dubtes si estic fent el correcte amb això» i, fins i tot, «no soc capaç d’afrontar quelcom sol, i no em sento a gust amb ell».
I és que al final totes les persones ens movem per sentiments, per química amb les altres. Hi ha persones amb les quals congenies al moment, i hi ha persones que portes tota la vida amb elles i no hi ha forma d’obrir-te. I està clar que un psicòleg hauria de poder fer-te sentir a gust i amb confiança perquè li expliquis què passa. Crec sincerament que, si un psicòleg fa bé la seva feina, aconseguirà conèixer millor als seus pacients que moltes de les persones que formen part de la seva vida.
Com he dit abans, jo durant molts anys vaig estar rondant d’un psicòleg a un altre, d’aquí cap allà, sense sentir-me totalment segura per a expressar el que sentia davant un professional. I possiblement, en el meu cas només necessitava algú especialitzat en condicions com la meva per poder sentir-me reconeguda i compresa. O potser no. Jo vaig conèixer personalment a la meva psicòloga actual fent-li jo una entrevista per un reportatge. Va ser molt caòtic, ja que la consulta estava de mudança, però recordo estar parlant amb ella i rient a la vegada. Possiblement, la connexió va sorgir abans de saber que jo seria la seva pacient, uns mesos després.
