La Constitució d’Andorra, en el seu article 37, proclama: “Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals”.
En base a criteris distributius, al meu parer, un impost és just si és progressiu i correspon a la renda de cada ciutadà, cas de bona part d’impostos directes. Si bé l’impost IRPF compleix les dues premisses, al meu entendre no ho fa d’una manera suficientment gradual. Per contra, considero que l’IGI, com impost indirecte, és injust, ja que no té en compte el nivell d’ingressos de l’obligat contribuent.
En general, els impostos no solen tenir gaire bona fama. Els que s’hi oposen fermament creuen que es tracta gairebé d’un robatori o assalt a la propietat. Consideren que allò que un/una es guanya amb el seu esforç ho hauria de poder capitalitzar íntegrament, tant més si pagar impostos no el beneficia directament d’una manera objectiva i palpable.
Altres, en canvi, consideren que és un mal necessari, però és queixen de que un 80% dels ingressos de l’erari públic es destini a despesa corrent i només un 20% a inversió productiva. Creuen que no hi ha un suficient retorn en serveis. Entenen i accepten que les polítiques fiscals són imprescindibles. Estan convençuts que el sistema tributari s’ha de guiar per criteris distributius que assegurin el compliment d’allò que estableix la Constitució en el seu article 37.
Al nord d’Europa, en els anys 70, es veia amb bons ulls denunciar al veí perquè incomplia les seves obligacions fiscals no declarant totes les seves propietats i ingressos reals, delació que era possible gràcies a que les llistes de contribuents eren exposades al públic. Hom les podia consultar, cosa impensable ara, car la llei de protecció de dades ho impediria.
Per a treure ferro al tema, deixeu-me, si us plau, que frivolitzi un xic mostrant una caricatura dels contribuents del sud d’Europa, on la deriva del cas possiblement seria bastant diferent, per no dir del tot diferent. En una situació semblant, a la part meridional del continent europeu crec que els veïns assabentats del frau correrien a veure a l’evasor fiscal per a que els ensenyés com fer-ho sense aixecar sospites.
Segons sembla, en el 2025 la Unió Europea té previst implementar el diner digital, cosa que permetrà tenir-nos a tots en un puny, molt més del què ho fan ara. Els que es queixen d’estar massa controlats, no saben la que els caurà al damunt en matèria de transparència. Els de dalt sabran els nostres gustos, preferències i moviments.
Els bitllets i monedes d’euro són impersonals, el diner digital que portarem al mòbil no ho és. Podran seguir a fons llur origen i destí. Per tant, tindran la traçabilitat al seu abast. Crec que 500 euros serà el màxim permès en cada transacció que es pagui amb diner digital.
Una cosa que també ens pot caure al damunt nostre com una llosa és que la UE exigeixi a Andorra que l’Impost General Indirecte passi de prop d’un 5% a un 15% o un 20% la qual cosa, no cal dir-ho, encariria moltíssim el cost de la vida al Principat, alt si el comparem amb el que tenen en zones properes dels nostres dos països veïns.
